Via Caudillo

 El carrer de Mar s, ha convertit en un lloc trist, fosc, sense apenes gent i botigues. Què se n' ha fet de la sala de màquines on els adolescents anàvem a passar les tardes de diumenge  jugant al "comecocos"?.

Les voreres altíssimes de l' actual carrer de Mar, el bar 333, el cine Majestic,  Can Qua, el Papi, el bar Vicens, els cotxes circulant, la gent amunt i avall passejant per un carrer que estava plè de vida, res, absolutament de tot això queda al nostre carrer de Mar.

Del carrer de Mar només en queda el nom, que ens recorda que un cop a la història va ser la Via Caudillo, però ens ho recorda més per la seva soletat, negror i tristesa, que no pel seu antic nom. 


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El teu somriure

S'acosta el vint i tres de desembre, i faràs un any més.La vida passa, i nosaltres amb ella. Però el teu somriure roman inalterable, mig irònic, i acompanya uns ulls enamorats d'algú que no sóc jo. Quina és la història de la teva vida? Qui ha estat capaç de construir el seu món al teu costat? Qui és qui tu has estimat? 
Més informació

instrospecció

Avui estic una mica trista perquè m han dit que a la literatura no pot ser tot plà o tot acció, i jo tendeixo  a escriure de forma introspectiva, que requereix concentració. I crec que jo tampoc podria llegir una novel.la sense que passi res i tot siguin sentiments. Però el que haig de fer és aprendre dels grans mestres, i mirar de fer una barreja del que se fer tot esforçant-me en el que em costa fer. Per això aparcaré uns dies la carta que t escric, i em centraré en alguna temàtica que em faciliti  aquest nou aprenentatge. 
Més informació

Silenci

Infinitat de vegades fujo pensant que les meves pors es queden en el lloc d origen, però la indestructible veritat sempre s acaba fent present de nou. Perquè és així, perquè no es tracta de canviar de ciutat de tant en tant, per distreure la ment.No, perquè aquest oblit és momentani. Absentar-se d' un mateix a base de forces externes sempre acaba essent un absurd. Però a vegades el que s intenta és ser  present i sentir-se present, és cerca el lloc on l interior de l ànima és trobi també a l exterior. Trobar la "tribu" és difícil per qui és un solitari, però la solitud també necessita, de tant en tant, companyia.  Cal trencar el silenci que fa mal i posar música carregada d abraçades. 
Més informació