REFLEXIONS

 Suposo que la vida m'ha donat una altra bofetada. A hores d'ara, considero més que provat que per adonar-te d´algunes coses importants, has de tenir un desengany. Quan tots marxen del costat d'algú, no en tenen la culpa tots, sino aquest algú. De nou una nova introspecció, a veure si d'una vegada escarmento i aprenc a tenir mà esquerra, a no dir el que sento i el que penso fins saber com pensen els altres.M´imagino que a mi em parlen tal com jo ho he fet, i m´espanto, i marxo, perque el que veig em produeix pressió, mal rollo, i no ho vull, no en tinc necessissat. Mesurar les paraules, el to de veu, la intensitat dels missatges, la freqüència...tot és important. I jo encara, a la meva edad, per molt que hagi millorat, he de millorar molt més. Frenar, callar, prou contundència, no pressionar, fluir, fora estirabots. Apren d'una vegada. No sóc una persona dolenta, sóc intel.ligent, però no sóc bona estratega, no tinc gens de mà esquerra.

Avui estic una mica trista perquè m han dit que a la literatura no pot ser tot plà o tot acció, i jo tendeixo  a escriure de forma introspectiva, que requereix concentració. I crec que jo tampoc podria llegir una novel.la sense que passi res i tot siguin sentiments. Però el que haig de fer és aprendre dels grans mestres, i mirar de fer una barreja del que se fer tot esforçant-me en el que em costa fer. Per això aparcaré uns dies la carta que t escric, i em centraré en alguna temàtica que em faciliti  aquest nou aprenentatge.