REFLEXIONS

 Suposo que la vida m'ha donat una altra bofetada. A hores d'ara, considero més que provat que per adonar-te d´algunes coses importants, has de tenir un desengany. Quan tots marxen del costat d'algú, no en tenen la culpa tots, sino aquest algú. De nou una nova introspecció, a veure si d'una vegada escarmento i aprenc a tenir mà esquerra, a no dir el que sento i el que penso fins saber com pensen els altres.M´imagino que a mi em parlen tal com jo ho he fet, i m´espanto, i marxo, perque el que veig em produeix pressió, mal rollo, i no ho vull, no en tinc necessissat. Mesurar les paraules, el to de veu, la intensitat dels missatges, la freqüència...tot és important. I jo encara, a la meva edad, per molt que hagi millorat, he de millorar molt més. Frenar, callar, prou contundència, no pressionar, fluir, fora estirabots. Apren d'una vegada. No sóc una persona dolenta, sóc intel.ligent, però no sóc bona estratega, no tinc gens de mà esquerra.

Avui estic una mica trista perquè m han dit que a la literatura no pot ser tot plà o tot acció, i jo tendeixo  a escriure de forma introspectiva, que requereix concentració. I crec que jo tampoc podria llegir una novel.la sense que passi res i tot siguin sentiments. Però el que haig de fer és aprendre dels grans mestres, i mirar de fer una barreja del que se fer tot esforçant-me en el que em costa fer. Per això aparcaré uns dies la carta que t escric, i em centraré en alguna temàtica que em faciliti  aquest nou aprenentatge. 

 Un any més. Em continuo preguntant perquè no se res de la teva vida privada. No ets a xarxes. No se si tens fills o t has casat. Mai et trobo quan vaig a la ciutat que enamora,  sembla que sabessis que he de venir i desapareixessis. Hi ha un 90% de probabilitats que tinguis fills de trenta anys i convisquis amb algú. Però L estupidesa humana no té límits i em segueixo aferrant al 10% que em queda. 

S'acosta el vint i tres de desembre, i faràs un any més.La vida passa, i nosaltres amb ella. Però el teu somriure roman inalterable, mig irònic, i acompanya uns ulls enamorats d'algú que no sóc jo. Quina és la història de la teva vida? Qui ha estat capaç de construir el seu món al teu costat? Qui és qui tu has estimat? 

 El carrer de Mar s, ha convertit en un lloc trist, fosc, sense apenes gent i botigues. Què se n' ha fet de la sala de màquines on els adolescents anàvem a passar les tardes de diumenge  jugant al "comecocos"?. Les voreres altíssimes de l' actual carrer de Mar, el bar 333, el cine Majestic,  Can Qua, el Papi, el bar Vicens, els cotxes circulant, la gent amunt i avall passejant per un carrer que estava plè de vida, res, absolutament de tot això queda al nostre carrer de Mar. Del carrer de Mar només en queda el nom, que ens recorda que un cop a la història va ser la Via Caudillo, però ens ho recorda més per la seva soletat, negror i tristesa, que no pel seu antic nom. 

Encara ens miren amb ulls torts als que no tenim parella i tampoc hem tingut fills i ja tenim una certa edat. Potser alguns pensen que tenim quelcom estrany amagat dins nostre, una negra i turmentosa cara B que no volem mostrar, que som defectuosos i per això estem sols, com si no tenir parella fos equivalent a estar sol. I ben bé pot ser que un sector d'aquesta petita població emergent de ̈ solitaris ̈  respongui a aquesta descripció subjectiva, però hi ha un altre tipus de per què. És pot no tenir parella senzillament perque no es vol, perque s ́està molt bé sol, perque és un plaer arribar a casa i fer i desfer sense haver de donar cap mena d'explicació a ningú, a banda del gat o del gos. És pot no haver desitjat mai  tenir fills perque és una responsabilitat molt gran , una feinada que no s'està disposat a assumir. I tot això, pot haver estat ben meditat durant temps. D ́igual manera, no tenir parella no vol dir estar sol, de fet, no hi té res a veure. És pot tenir une...